diumenge, 27 de juny del 2010

Nephilim


De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que
Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el
Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]
Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

5 comentaris:

  1. Sempre m'ha fascinat la figura dels àngels i no, tampoc precisament en el seu aspecte de querubí grassonet de Murillo, sinò en les complexitats dels executors de la ira del Déu de l'antic testament.

    Has fet un poema en aquest post:
    "una despesa extraordinària en el fet d’assignar a criatures tan perfectes a la cura i prestació de serveis als humans"

    Fixat que, encara ara, des del meu agnosticisme, m'agrada imaginar que els meus fills tenen àngel de la guarda... certes experiències m'han fet pensar que en especial la O. en té un de dedicat ;-)


    Et torno a recomanar, ideal per una tarda de diumenge, la película Dogma de Kevin Smith.

    ResponElimina
  2. @arati, El meu, d’àngel de la guarda, crec que va deixar vacant el lloc de treball per depressió...;-) Miraré de trobar aquesta peli,... gracies per la recomanació...[i pel comentari...]

    ResponElimina
  3. He de confessar que m'atreu molt més el model d'àngel d'Alighieri, aquell que guarda amb zel cadascuna de les cornises i que és la personificació d'una de les virtuts. Com pots combatre amb virtut quelcom que desconeixes com a pecat? No ho sé, però em penso que els àngels només són servents de Llucifer vinguts a menys...

    ResponElimina
  4. Molt suggerent el post... M'encanta l'escultura de l'àngel i la dona: com ell es vincla per damunt d'ella, qui sembla voler-se desfer dels seus braços, tot i que sense gaire convicció. Pura expressió en pedra.

    ResponElimina
  5. @Anna, a mi, el Lucífer que m’agrada és el d’en Milton subjecte torturat per les injustícies celestials [d’haver existit el terme, s’hagués dit que li van fer mobbing], en aquest cas, l’Infern era molt més càlid i no precisament per les fogueres... El que té la virtut és precisament això, que requereix de la ignorància...d’aquí que sempre s’esgrimeixi amb un no se què fanàtic. Un avorriment...

    @Mònica Pagès, magnífica descripció! De ser cec dubtaria que la font d’inspiració estigues esculpida en marbre. L’escultura és Daniel Chester (1923) i es titula “The Sons of God Saw the Daughters of Man that they were Fair" Es pot trobar a la Corcoran Gallery [Washington]

    ResponElimina